dimarts, 9 desembre de 2014

LA POESIA DE XAVIER AMORÓS

 

 



La poesia de Xavier Amorós va ser escrita durant molts pocs anys. Una part important de tots aquests poemes els va escriure durant dos o tres anys. Sorprenent? No ho sé. El que realment ens importa són els seus poemes sublims, la seva forma que té d'acariciar la brevetat i la sorpresa. La poesia de Xavier Amorós és única. És una poesia fina i, sense dubte, romàntica. Considero que és un poeta amorós. El seu cognom, i no és casual aquesta concidència, ho certifica.

Xavier Amorós, per damunt de tot, és un poeta romàtic, un poeta que escriu (per amor): la vida: a la terra. Té coses que no es poden trobar en cap altre poeta català. Tot i que els seus primers poemes hi ha una estructura formal, noucentista (efectista; el noucentisme ja és això), jo veig una essència de ruptura amb la tradició que queda demostrada en els anys on va escriure bona part de tots els seus poemes. A la vegada, en aquests primers poemes, hi trobo la veu de Salvat-Papasseit. Per això es pot sentir aquesta essència de ruptura. Essència.

No tinc cap dubte de la seva poesia, de la seva excel·lencia. El seu darrer llibre que s'ha publicat, una antologia de la seva obra, és un llibre bàsic i imprescindible per entendre la poesia catalana del s.XX. I no dic res. No cal dir res més. L'impacte dels poemes que escriu, la seva força, la seva ètica emocional, demostra clarament que, tot i ser de Reus i no haver viscut mai a Barcelona, és un dels poetes bàsics de la literatura catalana del s.XX.

Llegint els seus poemes no sento vergonya de ser lector de poesia, no sento vergonya de llegir coses nostrades, emocionalment sentimentades en les costums poètiques de sempre. Per això, Xavier Amorós és un poeta absolut, vital i nou. Diu coses noves i això és l'admiració que sento per la seva obra. Ell que no escriu coses de sempre, serà un poeta per sempre.

T'estimo, Xavier. T'estimo, Amorós. La teva poesia ja és meva. I per això t'estimo.


Santi Borrell

dissabte, 29 novembre de 2014

LA FELICITAT


Sortim de la biblioteca d'Alcanar
amb l'alegria del públic.
Tot és nou, ara mateix, per a mi.

Conec el xic del Tomàs i un amic seu
que s'ha trencat les dues mans.
La vida és immensa.
I tot el que sento, ara mateix,
no ho puc expressar.

Caminem a través de la pluja,
veient les cases negres dels carrers.
No veig res. Només la llum elèctrica dels carrers.
Estic cansat i faig un petit esforç.
Estar cansat sempre significa fer un petit esforç
per no estar cansat.

Finalment, arribem a casa del Tomàs.
Una casa amb un altell com una biblioteca.
Una vegada, parlant per telèfon, amb ell,
vaig imaginar el carrer de la seva casa.
Obrim una ampolla de vi i preparem el sopar.

Sopant, ja no puc més,
m'aixeco de la cadira,
perquè ja no puc estar més estona
assegut a la cadira,
com si fos l'home d'una cadira.
M'aixeco de la cadira
i sense dir res
em poso a cridar.
Aixeco la copa de vi
i crido que sóc feliç,
feliç de viure aquesta nit
amb els meus amics,
aquesta vida que no sempre puc expressar
i que ara vull expressar.

Vida, vida, vida.
M'aixeco de la cadiara i em poso a cridar.

No puc més i per això
m'he aixecat de la cadira,
sense esperar cap resposta.

Sóc feliç de viure, aquesta és la resposta.
Sóc feliç d'estar en aquesta casa,
mentre al carrer està plovent.
Per tant, sóc feliç de no mullar-me
i sentir-me protegit sota aquest sostre,
feliç de sentir la pluja
i poder sentir totes les altres coses.
Feliç de menjar-me aquesta truita de patates
i beure aquest vi que somia amb mi.
Ah, com m'agrada beure el vi que somia amb mi.

Sóc feliç i ara mateix no puc fer res més
que cridar i dir que sóc feliç,
feliç d'estar amb els meus amics, sopant,
vivint aquesta nit que no havia viscut mai.

El sopar amb els amics ha estat genial.
La felicitat és genial.


Santi Borrell

(28 de novembre del 2014.
Alcanar. Casa de Tomàs Camacho)

diumenge, 23 novembre de 2014

ENTREVISTA A LA CONTRA DEL DIARI DE TARRAGONA

 
 
 

Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) presentarà el seu segon llibre de poesia,
‘Fragments d’una pedra’, el divendres 28 de novembre, a la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat d’Alcanar.
 
1- Què amaguen els‘fragments d’una pedra’ que donen titol al llibre?
Els fragments expressen totes les coses que anem vivint i a la vegada anem deixant per tots els llocs. A més, els fragments, a part de ser una expressió de la meva vida, també expressen totes les coses que vaig recollint de la realitat, totes les coses que sóc. És a dir, cada fragment d'una pedra acaba sent una pedra. Cada instant acaba sent tot el temps. Per això, els fragments acaben sent, per a mi, tan importants, perquè acaben sent totes les coses que he viscut, totes les coses que he estat, totes les coses que he deixat, tota l'erosió de la meva vida.
2- Quines temàtiques aborda al seu darrer recull de poesies?
El tema central d'aquest llibre és la vida, la vida que sento com una nessitat que tinc, com la necessitat que tinc de menjar, caminar, somiar o respirar. Per a mi, la poesia és un acte natural i espontani. La poesia realment és aquesta necessitat que sento de sentir coses, de saber realment qui sóc, què faig realment i què sento. Si el meu primer llibre de poesia, "Els dies a les mans", era un poemari d'amor i desamor, aquest segon llibre és una altra cosa totalemnt diferent. Expressa aquesta necessitat d'aprendre a viure, d'aprendre a veure les coses, d'aprendre a sentir les coses. En aquest llibre, busco coses i algunes vegades les trobo. En aquest llibre escric poemes quotidians sobre la meva vida, com el que sento un matí quan surto de casa i vaig cap a l'oficina a treballar. Són poemes reals, perquè la meva vida és molt real. Jo no tinc una vida mental, tinc una vida real.
3- Hi ha diferències entre els dos llibres de poesia publicats?
Amb el primer llibre vaig superar una etapa romàntica, idealista de la vida. Amb aquest segon llibre no vull superar res. Vull encarar-me amb la meva vida, tal com veig la meva vida, tal com em sento. La gran diferència és la temàtica, la vida com a tema principial, amb una altra gran diferència. La gran diferència que jo veig és el ritme que vaig donant als poemes. Algun crític de poesia ha dit que faig una mètrica de sensacions. Li vaig donar un ritme a les meves sensacions, com si els poemes poguessin ser mantras o respiracions naturals.
4- Parle'ns dels festivals de poesia que organitza
Els festivals de poesia tenen la funció de promoure la poesia oral i escrita. Sense tots els festivals que es fan per tot Catalunya, la poesia ho tindria molt difícil de poder-se aproximar al públic. Des de fa set o vuit anys organitizo un festival de poesia a les caves de Sant Sadurní d'Anoia. Les caves s'omplen de públic les nits de divendres durant tot el mes de maig. I es viuen grans moments, en poder escoltar els poemes que escriuen els poetes i en poder veure realment com són els poemes. Són moments únics, irrepetibles i màgics. Escoltar un poeta en directe i sentir la seva poesia és una cosa vibrant i humana.
5- Poesia de Frontera li ha permès realitzar un treball col·lectiu amb poetes ebrencs?
Tinc una gran relació amb els poetes de les Terres de l'Ebre. Abans els havia pogut conèixer a través d'una antologia de poetes a la xarxa que també vaig realitzar. Les terres de l'Ebre, actualment, és un dels llocs més literaris i primordials de Catalunya. Potser ho fa aquesta bellesa que tenen aquestes terres, aquests contrastos que es poden sentir entre els camps, les oliveres, les petites muntanyes, el riu ebre i finalment el Delta, el mar. Hi ha molta poesia per les terres de l'Ebre, i aquest ambient es pot veure, viatjant per aquest territori.
6- Com veu la poesia que es fa en aquest territori?
Hi ha grans poetes immensos per les terres de l'Ebre, com també grans escriptors. Fa uns mesos he conegut la poeta Conxita Jiménez que ha guanyat el premi de poesia de la Llibreria Serret. Per tant, el potencial dels poetes ebrencs és absoltu. Hi ha una gran llista de molts bons poetes ebrencs. No vaig poder conèixer el gran poeta Gerard Vergés, la joia amagada de la poesia catalana. En tots els territoris nacionals sempre mana el centre d'una capital, sigui Barcelona, Paris, Londres o Berlín. Per tant, aquesta distància perjudica la difusió de les obres dels poetes ebrencs. Fins i tot els poetes del Penedès també pateixen aquesta difusió. Viure a una capital, com Barcelona, podria ajudar molt als poetes ebrencs a la seva difusió. No obstant, hem de ser positius, ja que la poesia catalana té la sort de la xarxa, un lloc molt més democràtic i plural
7- Té una vinculació familiar amb les Terres de l’Ebre?
El meu avi Tomàs va néixer a Miravet, va ser, de molt jove, el barquer del riu, però va haver de marxar al Penedès per trobar una feina a unes caves. Hi ha moltes persones de Miravet que van haver d'anar al Penedès a treballar a les caves, abans de la guerra civil. Jo sempre m'he sentit molt lligat a aquest poble. He passat alguns estius a Miravet i vaig viure coses molt màgiques, de nen. Algun dia m'agradaria escriure algun llibre sobre el riu Ebre que passa per Miravet, per poder sentir el meu origen familiar.
8- Per què ha triat Alcanar per a presentar el llibre?

Tinc molta bona relació amb el poeta Tomàs Camacho que organitza la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. Aquest mateix va venir un petit grup de poetes ebrencs al festival de poesia a les caves (Jesús Tibau, Rafael Haro, Glòria Fandos i el mateix Tomàs Camacho). Em sento molt lligat als poetes de l'Ebre. Tenen una cosa especial que no ho trobo en altres llocs. Tenen un sentit del gremi, pel fet d'escriure poesia, que és admirable. Els poetes de l'Ebre organitzen moltes coses de forma conjuntat i això és molt emocionant. Per Barcelona o rodalies això és impossible, ja que imperen les "capelletes" o les sectes. I això és el que m'agrada dels poetes ebrencs, la seva humanitat i la seva ètica poètica.
9- Té previst realitzar més presentacions?
Estic molt content de poder ensenyar el llibre per tot el territori. Em dóna energia a continuar escrivint. Pel mes de gener tinc una presentació a la Fundació Francesc Pujol a Martorell. És un altre dels grans poetes catalans del s.XX i em fa molta il·lusió. Després tinc algunes presentacions per confirmar a Manresa, Sabadell, Cardedeu, Falset, Berga i potser Vinaròs.
10- Treballa en algun altre projecte literari de futur?
Ara mateix estic escrivint un viatge a Grècia. Estic fent una forma diferent d'escriure, d'escriure poemes de forma continua i oberta als canvis d'estil i registre. M'agrada investigar i provar noves escriptures. Ningú pot dir a un altre poeta com ha d'escriure i això és el que m'agrada. Escriure sense dogmes, sense trampes, sense complicacions. La poesia em porta a inventar noves coses. D'aquest viatge que vaig fer amb la meva dona Meritxell, vam venir amb una tercera persona, amb la nostra filla que ja ha nascut.

Joaquim Buj.
Diari de Tarragona.
22 de novembre del 2014

divendres, 2 maig de 2014

FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES


Programa Poesia a les caves 2014
Sant Sadurní d'Anoia
 


 Divendres 9 de maig – Caves Juvé i Camps (c/ Sant Venat, 1)
Meritxell Gené


Divendres 16 de maig – Caves Recaredo (c/ Tamarit, 10)
David Figueres
Nati Soler
Carlos Vitale




Divendres 23 de maig – Caves Blancher (plaça Pont Romà s/n)
Laura Dalmau
Dionís Lluch
Mercè Solé



Divendres 30 de maig – Caves Mestres (c/Sant Pere, 28)
Tomàs Camacho
Glòria Fandos
Rafael Haro
Jesús M. Tibau



Organitza: Santi Borrell.
Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia.

Hora d'inici de tots els recitals: 22. 30 h.

 
 
 

dilluns, 21 abril de 2014

CRÍTICA A "SERRA D'OR" DE VICENÇ LLORCA DEL LLIBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"



Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) es va estrenar com a poeta amb el títol "Els dies a les mans" (2010). Ara torna a oferir un poemari estructurat a "Fragments d'una pedra",on, com molt bé diu el poeta Ricard Mirabeta (autor, per cert, d'un poemari molt interessant intitulat "Radar"), en una presentació que va fer del llibre: "El seu somnis poètic és reconstruir la precepció, el pensament i allò més important qaue fa néixer el poema: em refereixo a la mètrica de la sensació (...). El poeta és el més gran sentidor. És estrany aquest molt: potser és un neologisme?". Paraules molt sàvies,i que subratllo perquè resulten suggeridores per a la reflexió poètica. Què entenem per mètrica de la sensació? Podem incorporar un mot que ajudi a comprendre la figura del poeta com a sentidor?


Sigui com sigui, la primera cosa que sobta de la poesia de Borrell és l'opció per l'expressió enèrgica per sobre de tot. Això fa que cerqui l'autenticitat del que pensa filtrat pel seu cor a través de la paraula. I no tem en aquesta operació la bogeria: "Quanta tristesa té la bogeria?", es demana el poeta en el primer poema. Recordem que el llibre anterior ja estava marcat per una citació del gran "foll per amor", Ramon Llull: "i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors". Igualment en el llibre no li importa caure en l'exageració:
 
"No sé res de la meva vida.
Tot el meu cos és un magatzem de camins i d'oblits,
de somnis i exageracions, d'errors i prodigis".
 
Podríem dir que la solidesa de la pedra es contraposa a la vaporisitat del somni tot deixant el rastre d'un fragment recollit pel vers. La idea de fragments és vertebradora en el llibre, ja que el poeta veu la realitat com l'esmicolament d'un conjunt. D'aquí ve que la idea de jo sigui fragmentària, tot recollint el mestratge, conscient o no, de Pessoa:
 
"En el fons, jo sóc totes les persones
que he admirat i he volgut ser.
El meu jo que busco pertot arreu
i que no trobaré mai".
 
Per aquest motiu:
 
"Cada dia m'invento un personatge.
Per a cada persona tinc una màscara".
 
La noció de la poesia com a estratègia defensiva davant l'agressió de la realitat és ben present al poemari i es manifesta fins al final, on Borrell afirma:
 
"El cosmos juga amb mi
i jo jugo amb les paraules".
 
Tot i que el desamor, tractat a "Els dies a les mans", continua present en el nou llibre, ja no és l'únic focus d'atenció temàtica dels seus versos, els quals recullen també el malestar per una situació històrica adversa, com en el poema "Notícies econòmiques". Sense oblidar la qüestió nacional al poema "Catalunya". Poesia de la crisi que no pot evitar un sentiment trist:
 
"Potser la meva tristesa és una ideologia".
 
Tanmateix, el poeta aconsegueix els millors moments expressiu en la síntesi d'imatges, sovint lligades al pas del temps, com a "Postal de tardor":
 
"He fotografia un arbre
amb les seves últimes fulles.
Al cap d'un dies, les fulles
han caigut damunt la fotografia".
 
O al poema:
 
"Al carrer hi ha un nen jugant a l'ombra.
El vent travessa l'espai i mou l'ombra.
Al carrer hi ha un vell assegut a l'ombra".
 
Mentre llegim "Fragments d'una pedra" no podem deixar de pensar en el romantisicme més radical, aquell que va confrontar amb vehemència el jo al límit de la seva experiència i la seva existència:
 
"el meu cor és l'aixada que pica la terra,
el meu cor és un animal en extinció".
 
I que tanmateix, va confiar en la poesia com a camí de bellesa i salvació perquè "la llum és una paraula en expansió".
 
 
Vicenç Llorca
 
Serra d'Or. Febrer 2014


 

dimarts, 11 març de 2014

SOBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA", TEXT CRÍTIC DEL POETA RAFAEL HARO




SOBRE FRAGMENTS D’UNA PEDRA DE SANTI BORRELL

A càrrec de Rafael Haro, Biblioteca Sebastià Juan Arbó.


AMPOSTA, 7 de març de 2014.

 

El títol d’aquest recull de poemes “Fragments d’una pedra” juga amb dos conceptes que, al meu entendre, són cabdals en tota la poesia que encapçala. Per una banda el “fragment” que apareix al títol és un tros del tot que d’alguna manera representa. Una roda no és un cotxe, ni la tinta és la ploma; en canvi, un tros de pedra és pedra, i els fragments que surten de la pedra, de la pedra que existeix, van apareixent en els diferents poemes de Santi Borrell. Al seu torn, ell també voldria ser de vegades pedra, no haver de preguntar-se res, no sentir res, no tenir por de res... en una espècie d’exercici que em recorda, només em recorda, Epicur i el seu remeier quadrilàter contra la infelicitat.

Però la poesia de Santi Borrell no comença així. El primer poema sembla extret del llibre de les preguntes de Neruda. Preguntes que aniran apareixent com una empremta indeleble en molts dels seus versos. Hi ha un fet que podem constatar: l’home és l’animal que es pregunta, l’home és l’animal que cavalca entre passat i present, entre el record que de vegades ens lliga massa i massa dolorosament, i el futur inexistent també on conviuen a parts iguales, i en el millor dels casos, la por i l’esperança.

 

Quan començava a llegir “Fragments d’una pedra” no vaig poder resistir la temptació de preguntar-li a l’autor si aquella pedra, i els fragments en conseqüència, eren ell mateix. No crec recordar que em contestés, però jo vaig insistir en que tot i la pretensió d’ aïllar-se , d’amagar-se al darrera de les preguntes, de la por constant, del dubte... era incapaç de deixar de respirar, de ser algú que se sent viu i que, en definitiva palpita amb els ulls ben oberts per clissar cada imatge, cada engruna, cada somriure que li pugui propiciar la realitat en el moment de fer poesia i retrobar-se amb ell mateix.

 

És un risc demanar a algú que no coneixes que et presente un llibre. Santi Borrell va arriscar-se i m’ho va demanar. Per a mi també representava un risc, hi havia però un avantatge, “Fragments d’una pedra” no és una obra primera ni Santi Borrell un autor novell. Fa anys que es dedica a escriure aconseguint un lloc propi. La veu de l’autor cerca comunicar-se, no sé si una pedra pretén tant, però el nostre autor sí, i ho fa amb un tipus de poesia que jo anomenaria vivencial. No vull dir una poesia de vida o de l’existència, sinó de la vivència, de la constatació retòrica d’aquell qui viu el seu dia a dia com una experiència que serà més o menys satisfactòria.

En el llibre que ens ocupa, i no vull que perdin de vista la figura de la pedra diu:

                            Ploro sense motius...

                            Ploro sense saber per què ploro (56)

El poeta ha matisat a vastament el sense sentit de la vida per una banda i la necessitat de la recerca d’aquest sentit per l’altra, fa emergir el plor com una acció mancada de raó, però ull, no vull enganyar-me ni enganyar l’autor ni a vostès mateixos amb tot això. No crec que Santi Borrell escrigui per dir als quatre vents que no hi ha sentit, que res té sentit – o bé trobo contradiccions en la seva obra. Més aviat crec que el refugi de Borrell, el sentit de Borrell descansa en les petites coses, en els petits moments que no cerquen transcendència, que exigeixen un riure sense raó excessiva, amb cert clam per deixar oberta la passió, l’emoció, davant l’exigència d’un sistema que pretén racionalitzar-ho tot en contra d’un home que també i abans d’un animal racional, és un animal que sent, que viu, que respira, que és, exactament com el ser de la pedra, amb raó o amb sentit, un ésser més.

Així, insisteixo, no hi ha una recerca transcendental en la poesia de Borrell, és més, hi ha una negació constant que aquesta recerca tingui solució. Hi ha un crit, un clam contra aquesta recerca. L’existència és indecidible i l’experiència és nova cada dia: experiència d’amor i desamor, de vida i de mort, de ser i no ser. Què és l’home? és una de les preguntes que s’endevinen:

                            Amb els anys, m’he anat creant... (29)

I més avant podem llegir:

                            Cada dia m’invento un personatge. (37)

És curiós que l’autor jugue amb la “màscara”. Màscara pot ser utilitzat com sinònim de persona. És Boeci qui ens fa caure en això, i pregunto, no a l’autor que ho té claríssim, som màscares?, i si ho som, de qui, de què?

 

La pedra que pregunta el món, el món que té al seu davant, serà també pregunta ella mateixa en un repàs de vida on el dubte, la certesa de l’error i la por apareixen en aquesta praxi d’humanitat poètica que la fan vivencial.

El pensament, la memòria, cert desànim, la humilitat de l’autor en una bitàcola on apareix precisament aquesta vivència que refereixo. Memòria, nostàlgia – la nostàlgia és recordar amb dolor – i diu Santi Borrell en el poema El veí Alfredo:

                            Encara sento nostàlgia del primer instant,

                            del primer record que vaig oblidar,

                            quan la meva vida encara era possible. (53)

El primer record que vaig oblidar/ quan la meva vida encara era possible. Que bonic ! L’autor, en aquest poema és capaç de traslladar-nos des del record, fixen -se, no al record perdut sinó de la vivència passada al clam d’una contemplació on la vida esdevé vida i prou, moments a viure i prou defugint com he dit abans d’idees metafísiques ni transcendentalitats que ens aparten del fet primari de viure. I aquest fet primari que enlluerna Santi Borrell, la valoració del que és en ell mateix, li fa dir:

                            Ha començat a ploure

                            i m’he aixecat per aplaudir.

                            Ah, quanta bellesa ! (63)

I una cosa que a mi, a qui s’adreça l’autor per a que li presente el llibre en el marc de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, em suggereix de manera profunda – i la poesia ha de suggerir més enllà dels versos – és com l’ànsia de viure xoca contra un mur de convencionalismes, prejudicis, creences que fan explotar el poeta tant cap endins com cap enfora.

Un explorador inquiet a la recerca de la vivència que li ha de permetre salvar-se a ell mateix, reconèixer-se com vivent i no com pedra. Per això he insistit en la imatge al·legòrica que ens aporta el títol.

 

La introspecció reconeix la diferència entre el que pensem i fem, entre l’anhel que tot ho viu (vol), i la realitat que se’ns imposa. I ara vull tornar a engrescar-me amb el títol. La pedra també és la realitat que se’ns imposa, la cosa dura, la pared, el mur...

Llegim:

                            Que inútil és la meva vida...

                            Jo vull aire, temps, l’ombra d’un arbre.

                            Jo vull la vida al meu costat. (44)

El repàs vivencial ocupa moltíssims temes, però, ja acabant, vull quedar-me amb un concepte al qual l’autor dedica més d’un vers. Vostès sabran disculpar-me, però no és l’amor, tot i que en les successives lectures hi ha molt de suc en això, escolten:

                            Hauria d’equivocar-me

                            per dir-te tot el que t’estimo (77)

La paraula a què em refereixo i que avança com l’autor en aquests “Fragments d’una pedra” entre l’estoïcisme i l’epicureisme és, al meu entendre el concepte: bellesa.

 

Cal acabar. La presentació hagués estat més fàcil i sense errors si hagués dit: senyors, heus ací “Fragments d’una pedra”, Santi Borrell, heus ací el benvolgut públic; però això, això només no ho podia fer. Els llibres tenen tapa, potser com les persones, i presentar significa destapar-lo encara que sigue una mica, i sempre i més sent un llibre de poemes, des d’una visió purament personal, des d’una mirada més que s’afegirà a les altres sobre el recull de Santi Borrell. Cal acabar i ho faig amb una referència que l’autor fa a la bellesa. Si em permeten:

                            El dibuix és perfecte.

                            Les papallones volen. (69)

I bé, ara sí. L’autor corria un risc al demanar-li a algú que no coneix que li presente el llibre. Jo vull donar-li les gràcies perquè gràcies a la seva poesia he pogut sortir, ni que fos uns instants, d’aquesta ànsia que ens apressa en un temps que mai no es detura.

                            Si estic en calma i sento l’aire,

                            torno a veure els miracles com un nen

                            que veu el món per primera vegada. (70)

 

(Altres: referència a que terriblemente absurdo es estar vivo de Luís Eduardo Aute. I és que la vida no es deixa atrapar per la raó).

 

Rafael Haro

Amposta, 7 de novembre de MMXIII

dilluns, 10 març de 2014

PRESENTACIÓ DE LA POETA JOSEPA RIBERA DEL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"


La poeta i amiga Josepa Ribera de Piera va presentar-me el llibre de poesia "Fragments d'una pedra" a la biblioteca municipal de Piera. I aquest és el text que ella mateixa va extreure:


El Santi (Vilafranca del Penedès1972) és un poeta –dels que en diuen joves- i ja –que no llarga en el temps- excel·lent trajectòria artística.

Ens vam conèixer en l’edició de l’any 2008 del Poesia i Cava (ara Festival de poesia a les caves de Sant Sadurní d’Anoia). Ell n’és l’anima i promotor. El poeta: Carles Hac Mor (ho recordo perfectament) va donar la paraula als qui érem de públic. I jo vaig llegir un dels meus poemes, per ell i per a tothom.

En acabar vaig contactar amb el Santi, que em va demanar els meus llibres. L’any sobre, el 2009, ja em va convidar a fer lectura de poemes: el 15 de maig. L’octubre del mateix any em va dur al bar Vibop-Sala Polivalent de Sant Sadurni d’Anoia, també vaig acompanyar-lo en la trobada/lectura poètica de 33 poetes/poetesses que es va convertir en el llibre “poems&blogs, poetes a la xarxa”, i en dues edicions de la Poesiada (lectura de poemes al carrer) de Vilafranca del Penedès.

Us dic tot això, per donar-vos a conèixer la personalitat poètica d’en Santi. Sembla el que veieu...un noi quiet, callat, tímid...en una anima de poeta...un fragment...de “pedra” pensant...Això ho sabem bé, tots els que em llegit i llegim, la seva poesia.

I la seva poesia. Es quotidiana, es propera, és tot això que no diu amb la boca i que no callen els seus versos. Es la poesia que et fa sentir, pensar, i et corprèn i t’emociona. Ens diu: “ningú parla del miracle de viure, / i el silenci camina pels carrers / i els records truquen a la porta / i les herbes creixen a les teulades (pag. 3).

"Fragments d’una pedra” és el seu segon llibre de poesia, després d’haver publicat "Els dies a les mans" (2010), llibre amb bones crítiques a revistes culturals i suplements literaris. El 1er. Publicat i amb 2ª edició, i considerat fenomen editorial poètic, d’aquell any.

http://poesiasantib.blogspot.com/                  


I –també- es mes que això, és el perfecte animador (activista cultural, es diu avui) de la poesia al nostre país. Ell, estima la poesia, la conrea, la bressola, la llegeix, l’anima, la cuida, la remena, la posa en un primer pla. Es el 1er. “batallador” perquè la poesia deixi aquell lloc oblidat en que esta i passi a un primer pla de les disciplines artístiques importants. Ell coneix, accepta i posa en l’engranatge a TOTS...poetesses i poetes, coneguts i no tant, famosos i no tant. Donant-nos a tots el mateix tracte, sense fer diferencies. I això l’honora. Lluita perquè la poesia visqui i sobrevisqui...i això l’honora...

ha organitzat i organitza diversos festivals de poesia (Festival de Poesia a les Caves, de Sant Sadurní d’Anoia, "Kinzena Poetika", de Vilafranca del Penedès). Ha col•laborat amb diversos artistes, fent poemes, i

diversos muntatges poètics. Ha impulsat diverses iniciatives per Internet, i promogut llibres col•lectius. També la "Poesia a la frontera", antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana.

 

I continua estan aquí i allà. Quiet, callat i –semblant- tímid. En positiu, no perdent-se cap paraula. No oblidant cap gest, no deixant escapar cap oportunitat. Sempre amb el bolígraf apunt. Un pensament, una idea, una adreça electrònica, un contacte.

 

Deixo que sigui ell qui us digui: escoltem...de la seva boca...els seus versos!!

 

Josepa Ribera Vallès

 

 

divendres, 21 febrer de 2014

CRÍTICA D'ANNA RUIZ, DEL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"



Títol: Fragments d’una pedra

Autor: Santi Borrell Giró

Editorial: Edicions de Pedra
 

...La meva vida...un intent !
...poder sentir les coses...


Fragments d’una pedra és el segon llibre de poemes de S. Borrell. De seguida notem que la feina ben feta no té fronteres que deien els Noucentistes...el treball constant i la perseverança van teixint a poc a poc l’entramat de paraules, que creen els versos, que esdevenen l’eina per endinsar-nos en aquest nou poemari que vessa vida amb majúscules.

Si el primer llibre va ser un passeig pel món que l’envoltava, per la geografia del dia a dia i dels sentiments... ara S. Borrell ens ofereix un treball més elaborat, més profund, que furga en el fons de l’ànima, de la seva i de la nostra.

En aquest recull hi trobem poemes des de l’any 2004 fins el 2010, on hi ha una

observació constant dels altres i del que els envolta. Això no vol dir però, que el Jo poètic quedi relegat a un segon terme, ans al contrari. El Jo capta el que l’home del carrer és incapaç d’expressar, ja ho fa el poeta per ell.

L’observació constant dels altres i del que els envolta, a través de les paraules mesurades i àuliques del poeta, fan que aquesta poesia esdevingui única, però això tindrà un preu, l’aïllament, un dels temes de l’obra.

Des de la solitud hi veurem l’intent de voler comprendre’s a partir d’escarbotar en el passat: la infantesa, els records... són excuses per arribar a la reflexió sobre la pròpia existència amb ressons existencialistes propers al filòsof J.P.Sartre.

No oblida el que li és més proper, més senzill de transformar en poema, com la força dels cafès( evocant els simbolistes francesos i als seus cafès parisencs  que avui encara adorem), la bellesa plàstica  integrada  en la natura, en la llum, en el cosmos, i el salt del Jo al món espiritual. Gens fàcil, cert, però és aquesta la feina de l’autor, sentir i fer sentir.

També hi trobareu la poesia de compromís, el país, la crítica a la societat de consum, la reflexió sobre l’ofici i els clàssics inqüestionables... amanit tot amb tocs d’avantguarda surrealista.

L’estil ha esdevingut ric, amb preguntes retòriques, alternant l’art major, més narratiu amb l’art menor, més intens. Les rimes internes, les anàfores, els  paral·lelismes...al costat de la força del substantiu, autèntic protagonista de molts dels poemes junt amb l’absència del verb fan que l’obra cali en el lector, que se senti endut per la força de la poesia com la força de l’aigua fa engrunes  la pedra.

 

Anna Ruiz Mestres
                      
(Crítica publicada al setmanar "El 3 de Vuit", 21 de febrer del 2014)



 
 
 

divendres, 17 gener de 2014

REPORTATGE DE RICARD MIRABETE DE LES NOVETATS POÈTIQUES AL SUPLEMENT LITERARI "EL PUNT-AVUI"


Camins poètics paral·lels

La poesia catalana es renova constantment, agafa embranzida i cus els versos amb un llarg etcètera de noves veus, com les dotze que apareixen en aquest reportatge.

 
L'escriptura poètica dels nostres dies es distingeix per l'absoluta llibertat creativa, a mercè de les motivacions individuals de cada poeta i sense cap mena de deute o vassallatge respecte als referents escollits. No hi ha escoles de poesia. Hi ha, això sí, afinitats electives o propostes artístiques que conflueixen. La majoria dels poetes escriuen des del seu jo més íntim i només en alguns casos isolats el jo poètic pretén ser la veu representant d'una col·lectivitat social, nacional o cultural. No hi ha poesia social però sí que n'hi ha de reivindicacions col·lectives, de protesta o del tot contrària al pensament dominant. No hi ha espai per a una sola poètica i, en canvi, tenim molt d'espai públic i editorial per a moltes poètiques. Cada poeta presenta una obra més o menys elaborada o coherent. Hi trobem multiplicitat de veus, un gran ventall de poetes i ben poca unitat d'actuació o d'escriptura. El tret comú de cada poeta és l'afany individual de desmarcar-se dels altres, aprofundir i desenvolupar els dictats del seu jo íntim, creatiu i artístic.

Una bona part dels llibres de poesia són editats des dels marges, és a dir, gràcies a l'aposta i a l'eclosió de petites editorials independents, i també al fet que les editorials històriques del nostre país continuen publicant poesia, encara que normalment tan sols editin premis, o bé veus consagrades del nostre mercat literari.

Destaca l'activitat d'editorials molt sovint dedicades en exclusiva al gènere poètic i d'editorials que no busquen un resultat econòmic immediat sinó la creació d'un catàleg i d'una relació fluïda entre l'autor i els lectors, mitjançant presentacions i recitals poètics en tot el territori nacional.

El ventall de poetes és molt ampli i al llarg d'aquest article esmentem tan sols algunes de les obres poètiques que s'han publicat darrerament. La poesia sovint s'encripta i cal desxifrar-ne el sentit per mitjà de la metàfora al·lusiva a l'existència individual. D'aquesta manera escriu Pau Vadell (Calonge, 1984), que amb el seu darrer poemari, Carnatge, publicat per Lleonard Muntaner, mostra un afany de síntesi lírica a recer de l'evocació de la carn com a temple per a la llum (el plaer) i per a l'ombra (la mort). El seu vers assaja estats existencials amb apunts d'erotisme i de fosca expansió lírica, que ateny el sentit i la fuita vital del jo i el tu “desfent-nos la veu davant la nit”. En aquest poemari s'ha servit del poema Lisèrgia, d'Andreu Vidal, com a contrapunt i joc textual per a les seves composicions. Compta amb un text paral·lel en forma d'epíleg escrit per la poeta Lucia Pietrelli.

En alguns casos, hi ha un retorn al classicisme amb la recreació d'episodis i personatges de la mitologia clàssica grega. El trobem en la veu poètica mediterrània d'Isabel M. Ortega (Tarragona, 1955), que amb Medusa (Cossetània) ha publicat el seu quart llibre de poemes. És una obra en què la tensió entre contraris, l'harmonia solar de l'apol·lini i allò dionisíac nocturn fa que esclati el pathos grec, la resolució d'un enigma en la tragèdia. Medusa és símbol i personatge femení i planteja la tensió amorosa i existencial entre el jo poètic desafiant (la dona saure) i l'amant empresonat en el laberint de la seva ànima tortuosa. Medusa és el monstre marí femení que aquí pren la forma de rèptil i s'associa a si mateix com una serp entre les serps i que és “condemnada a viure empresonada en pedra”, com també relata la mitologia grega.
Formes poètiques orientals

La poesia catalana també conrea les formes poètiques orientals, com ara l'haiku i les tankes. Per un cantó, Toni Gol i Albert Tarrés han escrit reculls d'haikus i, per un altre, Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) ha publicat cent tankes en el seu darrer poemari, Desig i Sofre (Témenos). En aquestes tankes el joc formal i conceptual supera la fixació temàtica orientals. Esdevenen una creació lírica que traspassa les convencions d'aquest subgènere poètic: “Tot en silenci. / La paraula dispersa. / El gest inútil. / La llavor i el desordre. / L'ull de la papallona!” En aquesta tanka el poeta ha aconseguit que els cinc versos siguin cinc sintagmes nominals autònoms sense verb ni oració. Toni Gol (Manresa, 1960) va presentar Haikus del Pedraforca (Centre d'Estudis d'Avià) i confirma la seva destresa per escriure peces mínimes d'inspiració muntanyenca que són fruit de l'escalada i de la contemplació. El llibre l'ha prologat el poeta Jordi Vintró i inclou haikus que són una reflexió moral sobre la vida i la mort, instantànies preses del paisatge i amb algunes aclucades d'ull a la fantasia i al joc, com per exemple, en aquesta bella il·lustració: “El bosc de molsa. / Camagrocs com estores: / breu encanteri.” Un altre poeta que domina l'estructura oriental és Albert Tarrés (Girona,1978) que amb En la fulla i la nit (Viena) ha debutat literàriament com a guanyador del premi Joan Teixidor d'Olot. El poeta converteix els conceptes (el buit, l'origen, el signe) en llocs comuns de l'imaginari i, de retruc, de l'entorn natural que descriu. Poesia que lliga el pensament amb el paisatge: “Dies i ardència. / Dies de l'enramar-se / al cel d'encontre.” L'ús dels recursos anafòrics i una conceptualització evident són les constants expressives de l'obra.

A la memòria de Salvador Iborra

Amb Entre el desert i el cactus Anna Cortils (Barcelona, 1981) ha debutat en el gènere de la poesia. El llibre va guanyar el premi Joan Perucho Vila d'Ascó i l'ha editat Meteora. El poemari neix, es basa i creix, després de la tràgica mort del poeta i amic de l'autora, Salvador Iborra. Al llarg dels poemes l'homenatge poètic pren el to de confessió i d'elegia que dibuixen el gest i el record del poeta desaparegut. Cortils té al costat el mestratge de Vicent Andrés Estellés i escriu una poesia que crea la imatge poètica feridora per mitjà del record transformat en cant i instant fugisser: “Escric amb dolor i ràbia, m'has de disculpar / però això és el que sento. / Te n'has anat massa jove, massa aviat.”

Una altra veu que debuta és Anna Bou (Barcelona, 1973). Ha publicat L'última mohicana (Curbet) i té un pròleg de Francesc Parcerisas. El salt imaginatiu que practica l'autora cau ben sovint en la caiguda irònica i, fins i tot, sarcàstica. El contacte amb la quotidianitat comercial –Ikea, El Corte Inglés– conviu poèticament amb els referents literaris. L'imaginari dels indis aplega també les consideracions existencials d'un Zaratustra humorístic i transgressor: “La Bé i el Mal forniquen al seient del darrere. / A l'Escola Infern la matrícula, gratis. / Un àngel li treu la llengua a un nen...”, són alguns dels versos que treuen ferro a l'esgotament vital de les il·lusions contemporànies.

Els universos literaris i artístics sovintegen en altres novetats poètiques. És el cas de Sadurní Tubau (Castellar del Vallès, 1949), que va guanyar el premi Miquel de Palol amb El somni de Gregor Samsa (Columna). Opta per la recreació apocalíptica, mefistofèlica i, sovint grotesca, del protagonista-insecte de La transformació, de Franz Kafka. El poeta Jordi Valls n'escriu el pròleg i explica les coordenades conceptuals i referencials d'aquesta obra ambiciosa i valenta, gens amable. Al llibre, la plasticitat tenebrosa de les imatges poètiques descriu el paisatge extern i mental del jo poètic i la violència verbal s'acosta a la blasfèmia i a la maledicció. Hi ha reflexions existencials: “Només em movia en cercles / en l'estranya cruïlla / en la ruta de l'Ésser / dita Eternitat”.

Els referents del poemari següent són la música soul i la quotidianitat urbana. Jordi Pujol Nadal (Barcelona, 1975) escriu a Greatest Hits (66rpm) un conjunt de poemes que són instantànies i fragments diversos de vida urbana, amb apunts sobre el passat personal i amb consideracions iròniques i sarcàstiques sobre la vida en societat i el món literari català. Hi destil·la un humor àcid i té un estil tallant, sintètic i directe. Els lligams amb la música i el format de cançó de rock són evidents, sense deixar de banda l'ús del decasíl·lab. Versos lacònics i sentenciosos: “L'amor no hi entén de llibres i versos. / L'amor només vol amor i poc més.”

Un altre poeta que se serveix de la quotidianitat i de la vida urbana és Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972), que publica el seu segon poemari, Fragments d'una pedra, en el segell editorial Edicions de Pedra. Borrell té la fascinació per la descoberta i la troballa de la creació poètica. S'interroga pel misteri, per les aparences, per la matèria (la pedra) i per la paraula feta cos (el somni). Pren la fórmula del somni líric i usa les repeticions i les interrogacions retòriques. Segueix la mètrica de la sensació: “Sento les realitats tan diferents i tan extremes / que veig com es toquen / d'una banda a una altra del meu cap / fins a ser el mateix món.”

Des de la necessitat d'explicar allò que percebem del món de la irracionalitat, des de l'imaginari i el conflicte entre raó i sentiment, Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) escriu el seu segon poemari, L'ésser solar (Lleonard Muntaner). Dóna algunes claus d'interpretació sobre el fet de viure: poemes introspectius, d'imatges mentals que estableixen una correspondència física entre la paraula i l'entorn quotidià del jo poètic. És una poesia que neix de sota terra, dessota l'herba de les aparences naturals i que es dirigeix cap a la llum solar. A l'epíleg, Lluís Calvo desenvolupa els recursos expressius que més domina la poeta: paral·lelismes, repeticions, un ús sincopat i tallant del discurs líric: “Ets el record / del record / que guardo de tu / de quan amb tu estava.”

Estimar la professió de professor

Alexandre Bataller (Gandia, 1964), amb Llibre del professor (Bromera), va guanyar el Premi Ciutat de València. Mostra l'estima per la seva professió i per la relació que s'estableix entre mestres i alumnes. Després de les classes la pissarra s'esborra però resta al seu lloc com el full en blanc que demà dictarà nous coneixements i experiències. El poeta fa balanç de la seva tasca docent i hi encabeix tot allò que és experiència i vida, coneixement i cultura. El vers és discursiu, evocatiu i repassa els dies i les hores d'estudi compartides: “D'autoavaluació, neguit i atzar, / de gris relleu escrit, els texts inseparables, / plegats quadern i llibre, alumne i professor.”

La poesia a l'aula és una matèria irrenunciable, del tot necessària per a l'autoconeixement. La poesia als llibres és indestriable de la poesia al carrer, de la poesia escoltada, de la que és llegida i de la que és escrita per totes les veus paral·leles –i complementàries– de la nostra realitat literària. Aquestes lectures són tan sols una part del tot, unes quantes d'entre totes les que germinen al nostre país, en paral·lel i en horitzontal.


Sis títols
Josep-Ramon Bach, Desig i Sofre (Témenos);
Sadurní Tubau, El somni de Gregor Samsa (Columna);
Isabel M. Ortega, Medusa (Cossetània);
Toni Gol, Haikus del Pedraforca (Centre d'Estudis d'Avià);
 Alexandre Bataller, Llibre del professor (Bromera);
Santi Borrell, Fragments d'una pedra (Edicions de Pedra).
 
Sis més
Anna Bou, L'última mohicana (Curbet);
Jordi Pujol Nadal, Greatest Hits (66rpm);
Albert Tarrés, En la fulla i la nit (Viena);
Anna Cortils,Entre el desert i el cactus (Meteora);
Pau Vadell, Carnatge (Lleonard Muntaner);
Anna Gual, L'ésser solar (Lleonard Muntaner).
 
 
Ricard Mirabete (divendres 10 de gener del 2014, "El Punt-Avui")
 
 
 

divendres, 3 gener de 2014

LA CRISI DE LA CULTURA: "No hi ha una cultura pública, democràtica i ètica pel poble. Hi ha una cultura piramidal, corrupte".


LA CRISI DE LA CULTURA

S'ha acabat la celebració d'un estimat poeta, Salvador Espriu, i comença la celebració d'un altre poeta, l'immens Joan Vinyoli. Em pregunto si totes aquestes "celebracions", promogudes per les institucions públiques, han servit per celebrar la poesia o simplement per continuar amb el paradigma del sistema? I quan dic sistema no afegiré cap altre adjectiu per no desviar l'atenció del problema. Realment el que genera aquesta crisi de la cultura és una corrupció sense precedents en l'esfera pública dels recursos, ja que la cultura no es tracatada de la matexia manera que els altres pilars bàsics de l'estat del benestar (sanitat, serveis socials, educació i seguretat).

La cultura pública, realment, no existeix. La cultura pública segueix els postulats de les empreses i els agents privats de la cultura. És a dir, una cultura que no busca cultura. Una cultura privada que lluita per poder ser un negoci rentable. És així, com la cultura pública es relaciona i busca el seu lloc en aquest gran espai de la cultura del negoci.

La cultura pública pateix d'una crisi profunda per no disposar de mitjans propis per desenvolupar-se. Només disposa de diners, d'impostos, i de res més, però aquests diners són donats pels ciutadans a canvi de serveis culturals que no tenen. D'altra banda, les idees de les institucions públiques culturals no acostumen a ser idees culturals realment. Sempre tenen altres intencions o pretencions festives, folklòriques o artístiques (privades).

No existeixen espais públics per difondre una cultura ètica i democràtica de la cultura. Perquè la cultura pública ha quedat sotmesa a la cultura privada. Una cultura dominada per les influències i els paragidmes falsos del seu entorn industrial. Una cultura pública que acaba sent una extensió més de la cultura privada, de la indústria i la propaganda cultural.
La cultura pública és un dret universal, però no. De la cultura pública només en gaudeixen alguns agents privats i alguns artistes que es mouen entorn el poder oficial. No hi ha una cultura pública, democràtica pel poble. La xarxa de les biblioteques, per exemple, hauria de ser un referent com a cultura pública: on lloc on totes les persones poden entrar de forma lliure i poden sortir amb uns llibres prestats. Aquesta seria la cultura pública que jo demano. Una cultura democràtica, com a principi bàsic, la cultura com un dret universal.

La cultura pública no es tractada com a tal, com una cultura real. Es tractada simplement com un espai més de la cultura privada, de la lluita industrial. I és aquí on es pot entendre tota aquesta corrupció de la cultura pública. (Perdoneu el desordre de les idees i la repetició dels fets més imporants per instistir en aquesta repetició).
 
Es tracta la cultura com si fos una cosa suprema, però no. Es parla que la cultura pública hauria de promoure valors humans, però no. La cultura pública està dominada per la mentida, pels silencis o per les omissions. No hi ha un debat a dins la cultura per la pròpia cultura. El debat només existeix per dominar i guanyar una part de la lluita. El debat només existeix pel poder. És a dir, la cultura pública només existeix per promoure el poder. I per això, només per aquest motiu, la cultura pública acaba sent una cosa paradoxal. La cultura pública sempre acaba sent una altra cosa, una simple extensió de la cultura privada, de la indústria editorial, de la indústria del cinema, de la indústria del teatre, la indústria musical, de les galeries d'art, dels cercles dominants.

El més preocupant, és que la societat, en general, dóna per fet que les coses culturals públiques sempre han funcionat així i que sempre funcionaran així. Que la cultura és així, però la cultura pública està feta també dels nostres impostos i de la responsabilitat legal que tenen tots els polítics i tots els gestos culturals en adminstrar bé tots aquests recursos. SERIA MOLT GREU QUE UN CIUTADÀ FOS DISCRIMINAT EN UN HOSPITAL O PER UN SERVEI SOCIAL, SIMPLEMENT PER NO SER "RECONEGUT COM A CIUTADADA". DONCS AIXÒ PASSA AMB LA CULTURA PÚBLICA. LA DISCRIMACIÓ I EL GREU DE SUBJECTIVITAT ACABA GENERANT UNES RELACIONS SUMAMENT CORRUPTES I PERILLOSES PER LA MATEIXA CULTURA, GENERANT QUE LA PRÒPIA CULTURA NOMÉS ACABI SENT UNA PLATAFORMA PERSONAL. A part, els artistes, per no tenir problemes, acostumen a no dir res de forma pública, perquè se'ls hi podria acabar la seva partipació de la cultura pública.
 
Els espais públics, els pressupostos, la despesa en personal de gestió pública, el movimen de papers, les subvencions, les exposicions i els seus criteris, les ajudes a alguns artistes i a uns altres no, el suport públic d'algunes coses i altres no, la dinàmica de la cultura anual tradicional, les celebracions culturals, el suport a la indústria i a uns determinats grups d'artistes, els misteris de les relacions secretes entre càrrecs públics, empreses i artistes. Aquesta és la cultura pública. No hi ha res més.

Existeix un problema molt greu i profund amb la cultura pública. No hi ha objectius clars i contundents. No hi ha tampoc un criteri sobre el que hauria de ser la cultura pública. TAMPOC HI HA UN DÈCALEG DE COM HAURIEN DE TREBALLAR ELS GESTOS PÚBLICS... AMB ÈTICA. I UN DECÁLEG TAMBÉ DE COM S'HAURIEN DE GESTIONAR ELS RECUSOS, ELS DINERS PÚBLICS CULTURALS, I ELS ESPAIS PÚBLICS, PER NO FOMENTAR L'AMIGUISME DE TOTA LA VIDA. LA MÀFIA LEGALITZADA CULTURAL.

Aquesta manca de projecte comú, tot el que genera aquest buit, acaba fomentant un caos, que ningú acaba d'entendre. UN CAOS oligàrquic, MISERABLE, CORRUPTE, BUIT, SENSE PRESPECTIVES. POTSER PER AQUESTA RAÓ ES VOLEN CELEBRAR ELS CENTENARIS DELS NOSTRES POETES ESTIMATS. Per oblidar tota aquesta cultura pública inexistint, buida, que fomenta unes relacions corruptes del sistema.
 
Santi Borrell
 
 

dilluns, 30 desembre de 2013

UN POEMA DE MARC FREIXAS...


SANTI BORRELL, UN POETA NECESSARI
 
 
Els poemes de Santi Borrell
són bales que se'ns claven al cor
per dir d'una manera clara
la realitat de totes les coses
que rodegen qualsevol forma de vida.
Escriu per fer-nos reflexionar.
Escriu per denunciar tota aquesta malaltia
d'una societat en permanent conflicte,
però també escriu per fer-nos creure
que tot es pot transformar, i que
la pau i l'amor és la millor manera
per conquerir la veritable raó del nostre existir.
Santi Borrell
és un poeta necessari
pels nostres dies.

Marc Freixas, a vint-i-sis de desembre de dos mil tretze
--parlo d'un poeta essencial i necessari--

 
 
 
 

diumenge, 22 desembre de 2013

POEMES DE DOLORS JUAREZ GARCIA



Quan floreixi un ametller vindrà el fred amb les mans fortes
d’on esgarrapar amb la desemparança enclavada entre l’ungla i la pell,
hi ha la ment]
quan hagi de venir una manta de neu que sigui fàcil el mite
del blanc en sabem la poesia i potser el fred
de la solitud en sabem la solitud, i així successivament
hi ha poquíssimes coses que sabríem
engrunes d’una antiga pietat, les pedres.


.....



Sempre parla d’amor la terra desèrtica dels ulls
la consciència parla tant de la mort que s’enterra
en quan la pols a la pols s’accelera el pols en l’esguard d’una duna
el vent no permet la tràgica forma de saber infal·libles on som
de com circular-hi, la sang ressegueix la intuïció des de dintre  
de l’últim naufragi haurà de servir-nos el que resguardi dèbil el cos
creuem els dits, contracció de porus i que no es glaci tot amb la nit.


......


S’alçarà la boira i comptarem els pètals d’una rosa
el vent murmurarà les coses boniques del mite i nosaltres callarem
serà tant senzill que la consciència servirà per recordar la senzillesa
perquè havien plorat tant que semblaven vives les roques, per primer cop escoltarem]
l’espetegar de fons serà el suïcidi del temps que ja no és cap deïtat
a d’altres coses ens deurem quan ens agafi ferma pel coll la soledat
perquè veníem tant sols que sols podem no més que trobar-hi l’escalf
de la terra absent, el poema ja hi era
una ràfega de vent fortíssima l’ha destapat.

 

Dolors Juarez Garcia 
 
(del seu llibre inèdit "Terra absent") 

 
 

 

dilluns, 16 desembre de 2013

CRÍTICA DE MARTA PÉREZ DEL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"


 
La poesia d’en Santi és una poma que guarda l’olor de la noia que li ha regalat, és el vent que acarona a la noia per dins sense prejudicis. O és ell mateix quan surt de casa a buscar la primavera, i mira el seu entorn, i cada una de les coses que veu el trasbalsa, i l’omple d’emocions. La seva poesia és fragments d’una pedra que és el tot.

Cada poema és un fragment d’aquesta pedra poètica d’en Santi, però he pensat que podria tenir algun valor cercar la paraula pedra en el poemari. Potser la fa servir quan ens la vol fer més contundent. L’he trobada set vegades en singular, però d’aquestes set, quatre es troben en una mateixa estrofa. Cinc vegades en plural. 

 Quants fragments hi ha dins una pedra?  Pàg. 1

 
Quants mons hi ha dins la poesia d’en Santi? Em pregunto jo. Com a poeta es permet sentir en un grau tan alt que les sensacions de tots són les seves, i busca i es dóna, i mira, i oblida. Com quan escriu: Camino pel bosc i agafo avellanes, / olors, pedres, paisatges, colors (pàg. 18). Busca l’essència, la veritat pura en cada una de les seves múltiples interrogacions. Potser la pedra representa el món? O la vida? O simplement una pedra, rodolant per terra, ignorada quasi bé sempre. Sigui el que sigui, el poeta al llarg del poemari es fa preguntes constants, resoltes amb respostes que tornen a originar preguntes.

Hi ha silenci dins una pedra?  Pàg. 21

 
Massa soroll en aquest món que ens ha tocat viure, i al poeta el molesta. Reconeix el silenci com una capacitat important en l’home i aleshores s’interroga sobre les possibilitats de l’ànima humana i ho fa interpel·lant a les coses del seu entorn, com ara una senzilla pedra.

En Santi, madur i humil, es concedeix a si mateix el dubte, el no entendre res, i des d’aquest lloc reflexiona sobre el seu entorn, malgrat els inputs que el distreuen.

Modestament crec que tot ho considera important, segur que cada una de les coses guarda un misteri sublim, i a ell li agradaria molt descobrir-ho, i alguna vegada intueix aquest batec màgic que fa essencials els éssers i la natura, però... no ens emboliquem, una pedra és una pedra i res més. I en una sola estrofa: pedra, pedra, pedra, pedra.

Una pedra simplement és una pedra
i encara ningú sap que és una pedra.
Simplement és una pedra.                       Pàg. 71

 
Aquest tipus de reflexió el fa més d’una vegada, en Santi, com si digués al lector: “Deixa’t estar, no siguis talòs, no t’hi encaparris, no hi ha res, les coses són senzilles, una pedra i ja està...”. El poeta reflexiona sempre tenint en compte els altres, la societat, un tot.

Qui sóc jo per sentir enveja o odi?
Qui sóc jo per jutjar els meus errors
o els errors dels altres,
si els errors humans són tan antics
com les pedres que hi ha al mig dels camins?                    Pàg. 64

 

i les pedres existeixen simplement perquè existeixen. Pàg. 68

 

Però... tota la remor interior s’esborra quan el poeta escriu:

Hi ha dies que els arbres parlen amb mi.
Hi ha dies que descobreixo el temps dins una pedra.      Pàg. 78


Aleshores els poemes d’en Santi són uns dels millors que he llegit, les sensacions l’han impregnat i les seves paraules prenen una grandesa i una espiritualitat importantíssima.  

Hi ha un poema en el llibre que per a mi resumeix tot el que acabo d’explicar,
un dels poemes que més m’agraden. Quan el que importa és de debò, surt de dins un Santi que tria no preguntar i es llença a estimar

Cada tarda, després de dinar, vaig al cafè
i m’assec al costat d’una carbassa.
No em diu res i jo no li demano res.
Així evitem els conflictes i els recels.
(...)
Cada dia que passa m’estimo més aquesta carbassa.
Entendre per què l’estimo seria no entendre res.

 
Una carbassa, rodona com una pedra, de la terra, allà on vol tenir els peus en Santi. I encara m’agrada més quan la poesia mira, simplement mira, i la seva mirada ens transmet tot un món de reflexions. Ha deixat les preguntes i s’ha abandonat a les sensacions de l’observació.

He fotografiat un arbre
amb les seves últimes fulles.

 Al cap d’uns dies, les fulles
han caigut damunt la fotografia.

 
Busca l’essència, vol mirar una dona i no desitjar-la, ni tan sols veure-la, però sentir la seva mirada. En Santi sempre va al fons, a cercar el que és més pur.  La primera pedra on habità l’home pur. Tot existeix en el poeta quan el poeta se sent llum. Alguns poemes m’han fet pensar en la comunió dels sants del pensament cristià, o en el pensament holístic: sentir-se un amb la natura i amb tots els homes. 

 Amb pedres, escoltar
la lentitud del temps.  

 I amb els ulls
de totes les persones,
veure el món.          Pàg. 20

 

Un dia el poeta serà aire i s’oblidarà que és aire. Sols sentirà sense qüestionar-se res... Sense el pes de la societat que tot ho quadricula, ho mesura i ho jutja. Per ell tot és bo i bell, per a ell totes les carbasses, totes les flors, tots els núvols, són preciosos, sols els ha de sentir, sols els ha de somiar.

I el poeta vol saber el que sent tothom, no ell sol. No li interessen les seves reaccions òbvies davant de la vida.

Ah, si pogués entendre el meu jo que sempre exagera.
No caldria fer tantes coses.
M’asseuria al portal de casa, com els meus avis
que prenien la fresca en les nits d’estiu,
i em posaria a parlar amb els veïns.


Els poemes manifesten un deliri extrem per trobar el sentit de l’existència, per saber qui som i què fem en aquest món, se sent matèria, però se sap quelcom més, com a mínim receptor del que ens passa a tots, ell recull tots els fragments de la pedra i deixa que li facin d’escala, de dona, de paraules, de somnis... per escriure que ho vol saber tot, però que si no sabés res potser sentiria pau dins seu.
 
Almenys sentiria les nits d’estiu (pàg. 31)
i que passi el temps i no passi res més (pàg. 24).

Així sentiria aquest món de paradoxa.

Hi ha dies que vull plorar.
Entre plorar o morir,
quina diferència hi ha?   Pàg. 27

 
El meu cos s’estranya de mi,
em parla i jo no l’entenc.                 Pàg. 55

 
I una altra pedra: Catalunya. Catalunya, la terra que li ha vingut donada, que ell no ha triat, la terra, la pedra, que l’ha fet ser com és... la que ell estima i per tant la fa seva i la somia. La que reconeix i valora, la pedra que el fa ser ell. Tan malmesa!

Catalunya és un camí de pedres que ens porta a casa. Pàg. 42


I vull acabar responent a una pregunta que en Santi es fa a la pàgina 47 del llibre:

Com seria una història d’amor
amb un 15 % de descompte?

 
Santi, seria una història d’amor que no seria teva. No parlaria d’una pedra, ni d’una carbassa, ni d’una noia que balla en un envelat, ni d’un amor inabastable. Amb descomptes financers no seria una història teva.


Marta PÉREZ I SIERA

10 de desembre del 2013

 
 
(Fotografia: Al costat de Marta Pérez)