dijous, 27 de gener del 2022

DESCARREGUEU-VOS ELS LLIBRES: "LA HISTÒRIA DEL CAVA" I "LA VINYA I EL VI DEL PENEDÈS"

Feia mesos que volia emprendre aquest acte, aquest gest de donar el que m’han donat. El premi Gourmand Best of the Best que vaig rebre a París, a finals de novembre, m’ho va fer veure que havia d’actuar d’aquesta manera sense esperar res. M’he plantejat fer una segona edició del llibre “La història del cava” (2016) però he preferit valorar altres qüestions per tal de centrar-me amb la poesia, amb la llibertat de les emocions, amb aquest intent utòpic d’expressar tot el que sento de la realitat.

També penjo el llibre “La vinya i el vi del Penedès” (2019), segona part de l’estudi del cava, i que està exhaurit des de fa un any i mig. Us lliuro aquests dos llibres dedicats al vi per si els voleu descarregar i els voleu llegir de forma gratuïta. Us lliuro tots aquests anys d’investigació, treball i escriptura, per si voleu difondre els seus continguts, per si ho voleu enviar a universitats, biblioteques, grups de recerca, fundacions o museus.

No s’acaben les coses fins que no es donen. I és així com vull tancar aquesta etapa de la meva vida, donant-la, lliurant-la amb respecte i humilitat cap a totes les coses que he investigat, cap a totes les realitats que he estimat i he somiat.





divendres, 31 de desembre del 2021

Entrevista completa realitzada per Joan Solé Bordes, publicada al setmanari "El Cargol" (30-12-2012)


Santi Borrell: «El cava ha entrat en una fase de liquidació; moltes empreses (grans, mitjanes i petites) acabaran tancant».

 

JOAN SOLÉ BORDES

 

El passat 30 de novembre a l’antic convent de Cordeliers, a la capital francesa, el llibre La història del cava, del penedesenc Santi Borrell, va ser reconegut com el millor llibre sobre història del vi dels darrers 25 anys a nivell mundial (el «Gourmand Best of the Best»), un treball que després de la seva publicació el 2016 havia rebut el reconeixement al millor llibre d’aquell any a la ciutat xinesa de Yantai. Borrell, un poeta amb obra publicada, fa en aquest llibre un recorregut per la història del cava a Sant Sadurní, treball que completa el 2019 amb el gegantí «La vinya i el vi del Penedès. 1850- 2018».

 

1/ D’on ve l’interès d’un poeta  pel món vitivinícola i en especial pel cava?

De la meva infància, de les converses que sentia a taula dels meus avis. El meu avi patern va treballar més de cinquanta anys a Codorniu i el meu avi matern va treballar molts anys a Freixenet. A més, el meu pare treballava a les Gràfiques Llopart, i jo gaudia de totes les etiquetes que dissenyaven i confeccionaven. Sento que els llibres que he dedicat al vi és com si encara estigués parlant amb els meus avis. Ells estan morts, però la història els segueix de forma ben viva. La història del cava forma part d’ells, de tots els treballadors que van fer possible aquest sector. Un llibre busca això, busca un diàleg amb els avantpassats i les noves generacions.

 

2/ Aquest tipus de premis s’acostumen a donar a llibres de luxe o de lloances al sector empresarial, però el teu llibre no és pas luxós i, a més, fa un retrat més aviat crític del món del cava...

 Em va emocionar que em donessin el premi per tenir una visió crítica. Això al Penedès i a Catalunya seria impensable, ja que el sector ho controla tot, controla institucions i controla medis. Però tothom es conscient de la crisi que està patint el cava. Vaig resumir el llibre amb una frase: “La història del cava és la història d’un preu”. Estem vivint una fi d’etapa. El cava ha entrat en una fase de liquidació i moltes empreses (grans, mitjanes i petites) acabaran tancant. Això tindrà moltes repercussions econòmiques i ambientals pel Penedès, ja que encara no tenim capacitat d’imaginar tot el que acabarà passant. Les grans empreses que segueixen amb l’estratègia del volum a preu baix no són rentables. És impossible que ho seguin amb tots els costos de producció que tenen. Ells mateixos ho diuen, lluiten per defensar els marges de benefici. El cava penja d’un fil i aquest fil es pot trencar en els pròxims anys. 

 



3/ Quina col·laboració vas trobar a Sant Sadurní per tirar el llibre endavant?

Vaig tenir la sort d’accedir a l’arxiu familiar de Raventós i Blanc i que la regidora de cultura, Montse Medall, confies amb l’estudi per publicar-lo. L’estudi va viure moltes etapes d’escriptura, ampliació i revisió, ja que vaig tenir moltes dificultats per accedir a les dades. Jo l’anava fent sense presses, ja que aleshores començava a escriure poesia. Vaig sol·licitar accedir als arxius de la DO Cava i m’ho van denegar. No vaig tenir gaires suports. Vaig patir moltes denegacions d’institucions i empreses del sector. Va ser una lluita constant contra la pròpia història. Tota aquella energia em va servir per acabar el llibre. El sector no vol saber res de la història, és com un tabú. La història del vi gasificat significava una llosa. De fet, no es pot entendre la història del cava sense entendre la història del vi gasificat. Per elaborar vi gasificat es podria comprar vi base de molt baixa qualitat a preu molt baix, de qualsevol regió productora. I aquesta és la base mental del cava, un relat on van convergir la història dels baixos preus del vi gasificat amb la història del magatzemistes, que especulaven amb els preus i barrejaven els vins, sense respectar el territori ni respectar el treball i la dignitat dels pagesos. Tot això ha tingut l’aval de les institucions i de les administracions locals, fet que constata la magnitud de la tragèdia. El preu del raïm és una de les grans vergonyes del Penedès i de la Catalunya contemporània. Els pagesos són els grans oblidats de la història, són els proscrits, oblidats per la mateixa classe política catalana sobiranista. Si els dirigents haguessin mirat les vinyes amb sentit empresarial i global, no s’hauria creat la regió del cava.

 

4/ El teu llibre ja apuntava el 2016 notables dificultats en el sector, una situació que s’ha acabat confirmant i que has comentat de forma crítica en diversos articles a la premsa. Com i perquè hem arribat al moment actual?

 La història del cava és la història d’un fracàs. Quan es va publicar l’estudi vaig témer per l’impacte que podria suposar. Però el temps m’ha acabat donant la raó. Quan el llibre s’estava maquetant van aparèixer les primeres notícies a “La Vanguardia” sobre la possible venda de Freixenet. He intentat ser honrat i ètic amb els llibres, aportant dades, aportant analítiques sobre l’estructuració del sector, veient la realitat tal com la veig cada dia. Quan em van proposar de publicar l’estudi, ja era una mica conscient que el cava no tenia un futur esplèndid. Han passat cinc anys i el sector sembla que estigui més a prop d’un concurs de creditors. En els articles que he anat publicant al llarg d’aquests darrers anys he expressat les meves opinions, de forma més lliure. He volgut expressar el meu temor i la meva preocupació. L’article on vaig denunciar els baixos preus de la collita 2019, publicat a principis d’agost, va ser l’antesala de la primera vaga del raïm del cava que va acabar amb la creació de la Taula del Cava per tal de concretar com es defensen els preus i assegurar la viabilitat econòmica dels viticultors. De fet, si les grans empreses del cava són inviables resulta molt difícil que les explotacions agràries puguin ser viables. I això la conselleria d’Agricultura encara no ho entén. De fet, no es poden entendre gaires coses del sector. Per exemple, la implantació de les varietats franceses al Penedès no té cap criteri climàtic. Als anys 1990, vaig escoltar moltes vegades, de molts enòlegs i cavistes, que el macabeu i el xarel·lo eren varietats que no tenien qualitat, si es comparaven amb el chardonay o el pinot noir. Al cap de cent anys de l’arribada de la fil·loxera, les varietats europees implantades al Penedès es podrien considerar com una plaga (cultural), com un altre error estratègic del sector. Fins i tot, alguns enòlegs joves, reputats, em van arribar a dir que el cava de cinc mesos era millor que un cava de dos anys. Fins i tot, els seus pares, les generacions antigues, em van arribar a dir que un vi gasificat, fet amb un vi base de qualitat, no tenia res a envejar a un cava.

 

5/ Durant segles el Penedès ha produït i comercialitzat vi tranquil i després cava en base a quantitat i preu no a qualitat. Creus que un canvi és possible?

La mentalitat del Penedès no canviarà. És un sector molt avar. Hi ha un pensament granític, molt agrari, molt individualista, que resulta contradictori com a sector industrial, lligat a l’economia global, a l’economia de mercat. La crisi que van patir els magatzemistes ara l’estan patint les grans empreses del cava. En el fons, és la mateixa crisi, és el mateix model productiu, és la mateixa mentalitat empresarial. Són els mateixos errors. Les cooperatives s’hi van afegir, donant vida a l’especulació, allargant l’agonia dels propis viticultors. És una paradoxa que les cooperatives paguin el raïm a un preu inferior que les grans empreses. Algunes estan liquidant a 22 o 25 cèntims. Amb aquests preus, un sector no es pot sostenir. Aquesta és la base del cava. Uns preus indignes que fan inviable el canvi generacional.

 

6/ La creació del marc legal de la Regió del Cava i la D.O. Catalunya han acabat d’esgavellar el sector com ja apuntava als anys noranta Pere Mestre Raventós?

El Penedès vitivinícola no ha tingut mai una estratègia professional, moderna, europea, amb uns conceptes molts clars, tal com tenen les regions de prestigi. De fet, si el cava no té un concepte geogràfic de territori, quin altre concepte pot arribar a tenir que sigui lògic i coherent?

 

7/ Davant la situació d’aquestes darreres campanyes, quin paper creus que hi ha fet o hi ha de fer l’Incavi?

L’Incavi no té cap sentit. És una plataforma per col·locar a persones del partit . Té unes despeses sense cap criteri. Per exemple, la promoció dels vins catalans parteix d’un concepte antic, jeràrquic, de relacions estranyes i opaques, per tal de maquillar la realitat. Hi ha una connexió molt singular entre Incavi, empreses del sector, institucions i mitjans, que no ajuda a solucionar el conflicte de fons. Tot queda tapat a través de les campanyes de promoció, dels anuncis. No hi ha gaire informació periodística sobre el sector amb criteri i rigor. Hi ha cellers històrics que estant en concurs de creditors i ningú informa de res. Les grans empreses del cava tenen pèrdues i ningú informa de res. Durant anys s’ha permès la compra de paper (els mateixos viticultors ho han fomentat de forma paradoxal). Durant anys s’ha permès l’entrada de vi d’altres regions espanyoles a Catalunya  i no passa res. I durant aquests últims anys s’està permetent que el raïm es pagui per sota el cost de producció. I davant d’aquesta situació no s’estan fixant accions coherents. Són les institucions democràtiques que han d’actuar per salvar l’agricultura i evitar que el Penedès es converteixi en una extensió de l’àrea metropolitana de Barcelona.

 

8/ Propostes com Corpinnat o Clàssic Penedès no semblen adreçades a buscar una entesa de conjunt de tot el sector sinó cadascú a la seva. Creus que aquest és un camí de futur?

Diu l’escriptor americà Hugh Prather que hi ha un temps per deixar que les coses passin i un temps per fer que succeeixin. Vaig intentar escriure un tercer llibre, d’una altra manera, com a mediador entre Clàssic Penedès i Corpinnat per crear una nova denominació d’origen de vins escumosos del Penedès, com una alternativa a la DO CAVA. I va ser un fracàs. Vaig veure un gran voluntat amb els elaboradors de Clàssic Penedès. L’actitud d’algunes marques de Corpinnat no va ser la mateixa. Fins i tot em van apartar com a mediador en mig de les converses. Va ser molt surrealista, molt poc professional. Potser em vaig equivocar per posar-se en un lloc on no m’havia de posar però la meva intenció era de responsabilitat i amor cap al Penedès. Suposo que s’enfadaran i em trucaran i rebré una nova amenaça. La crisi del sector és profunda, és humana. I per això tanco una etapa. El sector és d’Ells i aquest és el gran drama. Si no són capaços d’entendre el problema, vol dir que el problema són ells mateixos.


20 de desembre del 2021

dimecres, 3 d’abril del 2019

AIRE, AIRE



Una cosa és caminar i una altra és fer un camí.
Jo he caminat molt i mai he fet un camí.
Sento la meva absència per tot el meu cos.
Ah, si pogués somiar sense esperar res.
Ah, si pogués viure sense haver de demostrar res.

Camino i busco l’olor de l’aigua
damunt les pedres.
Si pogués flexibilitzar el meu cos,
com si fos la branca d’un arbre,
podria tocar el vent
que dóna relleu a les muntanyes.

No penso en res.
Respiro i obro els ulls.
L’aire va entrant per tot el meu cos.
És una sensació nova,
respirar i res més.
De sobte, em venen pensaments.
Torno a respirar,
a respirar i res més.
Torno cap a totes les coses que sóc.
Respiro i els pensaments van passant.
L’aire em separa i m’allunya de totes les coses.
Moltes vegades, respiro per allunyar-me de tot.

dimecres, 27 de març del 2019

DIA DE LA DONA



       

Dones infinites, dones innocents,
dones inoblidables, dones infantils,
dones insuperables, dones imprevisibles,
dones incansables, dones del vent,
dones inventades, dones incurables,
dones escandaloses, dones inadaptades,
dones incomparables, dones immortals,
dones de gel, dones insòlites,
dones influents, dones inesperades,
dones inofensives, dones invocades,
dones immolades, dones intoxicades,
dones immutables, dones impassibles,
dones incomparables, dones insurrectes,
dones impenetrables, dones impacients,
dones impensables, dones inclassificables,
dones imprudents, dones irreverents,
dones impossibles, dones impressionistes,
dones inaudites, dones inestimables,
dones reals, dones monumentals,
dones poètiques, dones climàtiques,
dones maltractades, dones indignades,
dones radicals, dones inacabables,
dones argentines, dones marroquines,
dones treballadores, dones d’herba,
dones de la frontera, dones infal·libles,
dones venent fruita a la plaça,
dones del mar, dones de la terra,
dones, mares, filles, àvies, nenes.


                              8 de març del 2010



pOEMES. cOL·LECCIÓ 2010-2014.

dijous, 21 de març del 2019

POEMES. COL·LECCIÓ 2010-2014.


El meu amor és un ocell que està aprenent a volar.
El meu amor és una llavor que porta el vent.
El meu amor és una llegenda urbana.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor es menja amb la boca.  
El meu amor va i ve.
El meu amor és el canvi climàtic.

El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.
El meu amor és una capsa sense llumins.
El meu amor és un pa sec que m’alimenta.
El meu amor és una opinió més.

El meu amor és bonic, antic i escorredís.

dilluns, 18 de març del 2019

POEMES. COLLECTION 2010-2014.



Les lleis del parlament
formen part dels meus genolls.

Una papallona són dues fulles
que es donen la mà.
Hi ha dies que veig la realitat
a través dels anuncis de la televisió.

El meu cos està cobert
de programes educatius
i de sistemes informàtics.
Jo visc amb les paraules,
però les paraules van vivint al seu aire.

La paraula cansament
arriba a cansar més
que el propi cansament.
Ningú és innocent de res.
El cant ja existia abans de cantar-lo.


dissabte, 4 de març del 2017

POEMES. Col·lecció 2010-2014.

Jo no vaig néixer ni alegre ni trist.
La vida sempre acaba sent una qüestió semàntica.
Hem de vigilar amb les paraules.
El llenguatge acaba inventant conflictes.
Els sentiments no són de ningú.
Són aproximacions a la realitat, reaccions estranyes.
Els arbres tampoc són de ningú.
I l’aire que respiro tampoc.
Alguns vegades penso que el meu cos és del banc.

Sento coses que no acabo de viure de forma completa.
En el cel no hi ha coses amagades ni enterrades.
En dies d’avorriment,
pujo a la muntanya i segueixo els núvols.
Altres dies, somio amb el vent.

Sempre estic anant d’un lloc a un lloc.
Ara mateix, passejant per la Fira,
escolto les converses, mentre vaig bevent vi.
Quan més converses escolto, més vi vaig bevent,
i quan més vi vaig bevent,
més m’agraden les dones dels homes rics.
Si m’acabes relacionant amb la societat,
acabaria sent aquest home ric, gras i calb.
I aquesta dona seria la meva dona,
perquè aquesta és una de les raons de la lògica.

Les dones entren i surten dels meus ulls.
Si la vida no tingués cap objectiu,
acabaria sent una explosió infinita de llum.
No sé com expressar tanta felicitat.
Veig una pedra al mig d’un camí
i acabo sent aquesta pedra.
Si les coses són fràgils, és perquè existeixen.





dimecres, 8 de febrer del 2017

POEMES. COL:LECCIÓ 2010-20114

Penso amb la meva filla,
però, realment, no puc pensar en ella.
No puc pensar en res que no pugui veure.
Per moments dubto de la seva existència.
Penso moltes coses quan no puc veure la meva filla.
M’acabo oblidant de moltes obvietats, moments
que no sé si existeixo pels altres.
És així com ens anem distanciant de la vida real.

Ara mateix em podria morir i no passaria més.
Em moriria, com si fos una persona més que s’ha mort,
com una persona més que ha existit en el món.
No m’agrada recordar coses que no puc viure.
No m’agrada pensar coses que no puc veure.
Ah, quin caos que sento per tantes coses que sento.
(L’alegria sempre ens porta a viure les coses reals
i el dolor sempre ens porta a recordar les coses).

Pensar en coses que no puc veure em genera incertesa.
Jo només puc viure la vida que realment estic vivint.
Ah, Mar, penso en tu, res més.
Penso en tu. Penso que estàs respirant
el mateix aire que jo estic respirant.
No puc pensar en una altra cosa
que en aquesta vida que tenim, tots dos, ara mateix.
En aquesta vida que estem vivint en aquest instant
i que no tornarem a viure mai més.
En aquestes coses que ens relacionen
en el moment que surti de l’oficina.
En totes les coses que existeixen al nostre voltant
i que fan possible que tu i jo ens puguem veure.
En aquests vianants que veure pels carrers
i que em portaran cap a tu.
En aquesta llum que em portarà cap als teus ulls.

Filla meva, penso en tu i m’agradaria no pensar en una altra cosa.
En aquesta llum que veig i que tu també estàs veient.
Algun dia deixaràs de ser un infant.
I totes les coses que has viscut de nena,
desapareixen i n’apareixen de noves.
Filla meva, penso en tu. Res més.
No et puc veure i em pregunto com és possible que existeixis,

donant vida a totes les coses que em porten cap a tu.

divendres, 3 de febrer del 2017

POEMES. 2010-2014

Les roses no senten amor,
però jo, en canvi, sento amor per elles.

Les roses potser no senten res
i jo sento masses coses que no puc viure.

Ah, si les flors poguessin sentir
tots els perfums que es posen les dones.
Ah, quin desig sentirien les flors.

Ah, si pogués sentir-me lliure sense haver
de pronunciar mai més la paraula lliure,
veure un riu i sentir totes les pedres
que hi ha dins d’aquest riu.
Jo sóc la realitat. No sóc res més.


dissabte, 14 de gener del 2017

POEMES. 2010-2014

Comença la processó.
Els cascos dels romans brillen sota la llum elèctrica.
Els carrers fan olor de cendra,
olors que recorden la memòria del temps.

Li demano foc a una dona que porta un ciri.
Els romans parlen entre ells.
Parlen de futbol i es posan a ballar (la mort de Jesús).
Els romans tenen aquestes coses.

La vida sempre acaba sent un record,
ara estem recordant aquest record.

De nit, la mort sembla més propera.
Només ho sembla, com si les persones
no es poguessin morir a la llum del dia,
com si la llum i la foscor marquessin la frontera.

Em pregunto què fa un nen participant en una processó,
vestit de roma, celebrant la mort.
Aquest nen no sap res del seu pare.
Si ho sabés, tampoc ho podria entendre
(l’educació ajuda a no entendre les coses).

Al cap de dos mil anys, els veïns
veuen passar a Jesús per davant les seves cases.
Estan afligits de tot el que li van fer.
Ja no li llencen pedres, ni li tiren escopinades a la cara.
Ara senten vergonya de tot el que van fer
Primer et maten i després al cap de dos mil anys,
et fan un homenatge pels carrers del teu poble.

Tot fa olor de mort, mort.
Sento la melodia tirilà, tirilà,
la mort que ja vindrà,
tirilà, tirilà, ja ho sabràs.

La mort d’una persona sempre acaba sent una mort més.
Ara mateix, la processó passa per davant
la casa pairal de l’abat Escarré. Tot un home.

La mort es va apoderant de tots els carrers.
Els nens miren espantats, els pares riuen,
i els avis ja no riuen tant.

Els soldats expliquen acudits
i els acudits van circulant d’esquadró en esquadró,
i la processó sembla una comissió de l’humor.
Sembla una broma, diu un home.
I per què el van matar?, pregunta una nena.

La mort és una cosa molt seriosa,
però els romans segueixen ballant la mort,
i la mort segueix marcant les ombres
d’aquests últims dies de fred.
La mort de Jesús coincideix amb el preludi de la primavera.

Com es pot parlar de la mort com una cosa absoluta,
si l’única cosa absoluta que tenim és la vida.
Cada poble ha de suportar la seva bogeria.
On estan, ara, els romans? On està Pilatos?
On està Mussolini? On està Napoleó?

Un home està plorant. Silenci, silenci.
Un gos està lladrant al mig de la nit. Silenci.



(del llibre inèdit "Poemes. Col·lecció 2010-2014)

dissabte, 17 de desembre del 2016

La poesia és un somni que va donant tombs per la ciutat.
La poesia és una nevera plena de silenci.
La poesia són les deixalles d’un centre comercial.

La poesia és el pati d’una escola.
La poesia és la plaça d’un poble.
La poesia és un mapa penjat a la meva habitació.

La poesia és un gelat a la tardor.
La poesia és un número de telèfon que ningú truca.
La poesia és un riu que passa per la finestra.

La poesia és un vi jove que fa olor a vi vell.
La poesia és l’hort del meu avi, un cabàs de tomàquets.
La poesia són tots els dies, totes les setmanes.

Els homes que busquen cargols per la muntanya.
Els ametllers abandonats plens d’ametlles.
Una pilota de futbol penjada en una teulada.

La poesia és una flor que no he vist mai.
Les llàgrimes que em cauen per dins
i que omplen els meus ossos. 


(Del llibre inèdit "Poemes. Col·lecció 2010-2014)

diumenge, 27 de novembre del 2016

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

dissabte, 15 d’octubre del 2016

DOS POEMES DEL LLIBRE "DICCIONARI DE COLORS"


Em pregunto per què hi ha tanta tristesa pels carrers.
Em pregunto si ja naixem de forma trista,
si el primer plor ja expressa aquesta tristesa de viure.

Em pregunto quanta llum hi ha dins la paraula llum.

Potser no sabem expressar les coses que sentim
i per això expressem tristesa.
Potser expressem tristesa per expressar alguna cosa.
arriba un dia que comences a estar cansat
de tanta tristesa que t’envolta.
Aleshores agafo la tristesa
i la llenço per la finestra.




............................ 





Tot passa al meu voltant,
però a mi no em passa mai res.
Veig persones que passen
amb les seves històries i jo no.
Jo passo sense tenir un camí.

Si tingués un camí, tampoc el podria veure. 
Passo pels llocs sense veure el camí que estic fent.
Diuen que la realitat està en el lloc,
però jo no veig el lloc ni veig res.
Jo només sento com el lloc es va movent amb mi.

Els rellotges sempre marquen
la mateixa hora a tots els llocs.
Expressen aquesta imatge que tenim del temps.

Jo passo a través del temps i res més.
La meva vida es podria explicar sense paraules.



Santi Borrell

dissabte, 8 d’octubre del 2016

LA CARTA I LA MÀ DEL CARTER



Abans d’escriure’t aquesta carta he tingut tants dubtes,
que si pogués saber tot el que penses de mi,
potser m’acabaria escrivint una carta d’amor a mi mateix.

Després que no t’hagi escrit en tots aquests anys,
potser trobaràs estranya aquesta carta.
És per això, que no et vull destorbar,
A vegades, quan rebem cartes,
tan acostumats que estem als rebuts del banc,
les llegim a sacsejades, saltant-los les frases,
buscant el motiu de la carta.
Però les cartes no tenen motius.
S’escriuen perquè es volen escriure.

Hi ha dies que busco les teves amigues pel carrer.
Quan alguna persona em parla de tu,
imagino com passes els dies,
anant i venint en tren cap a Barcelona.
Les teves amigues (i totes les altres coses)
em parlen de  tu. M’expliquen coses distants,
coses que tu fas i que jo vaig imaginant. Saber coses teves
és una forma com una altre de viure en el món.

Porto dies escrivint-te aquesta carta,
sense una percepció concreta i clara de la realitat.
No passa res. En aquesta història no ha passat mai res.
Per aquest motiu t’escric,
per poder-me entendre a mi mateix.
Quan més coses t’escric,
més convençut estic que no em contestaràs.
M’agradaria oblidar-me de tot i començar de nou,
si és que es pot començar de nou.
Vaig intentar oblidar-te, però no podia.
Quan més dones estimava, més pensava en tu.

Pensava que només havia de tenir sort,
que el temps era com jugar a la rifa
perquè et toqués algun dia.

Molts dies camino pels carrers i et veig.
Crec que et veig.
El dissabte vam anar de festa
i et veia per tots els racons de la ciutat.
T’escrivia poemes i els donava
a totes les persones que veia pels carrers.
En un moment de la nit, vaig tenir la sensació
que les persones que m’envoltaven
ja coneixien la meva història.

Demà estaré atent a la moto del carter
que recull les cartes de la bústia de la plaça.
Veuré com les agafa de la saca
i com aquesta carta serà encaminada cap al teu poble,
passant per altres mans que no sabran res d’aquesta història.
Caminaré pels teus carrers. Seré la carta a la mà del carter.
I veuré com arriba fins a casa teva perquè la puguis llegir

i jo acabi d’escriure aquesta carta.


(del llibre inèdit "Primer poema")